Resolución Alternativa de Conflictos y Derecho de Sucesiones

Publicado en: Opinión Started by

Resolución Alternativa de Conflictos y Derecho de Sucesiones

Autor: Màrius Miró Gili

RESUM.

L’expressió “resolució alternativa de conflictes” comprèn sistemes tan diversos que no hi haurien d’estar junts. L’únic que té especifitat en matèria successòria és l’arbitratge. La quantitat de llibertat de testar que regula la successió en un dret és determinant en el grau d’acceptació de l’arbitratge instituït pel causant.     

Què pot ser o no matèria d’aquest arbitratge en successions a Catalunya no ve determinat per l’art. 10 de la LA espanyola, si no pel dret civil català, que fixa què és disponible o no. El CCat només conté una menció recomanatòria en la partició. No hi ha obstacles a l’acceptació d’aquest arbitratge en dret civil català.   

ABSTRACT. 

The term “alternative dispute resolution” includes various systems so diverse that they should not be together. The only one of these that has specificity regarding inheritances is arbitration. The amount of freedom to determine the content of a will that regulates the succession in a specific system of law is a determining factor in the degree of acceptance of arbitration established by the testator. What may or may not be a matter to the arbitration in inheritance matters in Catalonia is not determined by article 10 of the Spanish Arbitration Act, but by the Catalan civil law; which determines what is negotiable or not. The Catalan Civil Code only contains a recommendation in the partition. There are no obstacles to the acceptance of this arbitration in Catalan civil law

 

PARAULES CLAU

Arbitrabilitat

Arbitratge testamentari

Arbitratge instituït pel causant

Mediació

Conciliació

 

SUMARI.-

1.- Això que en diem “resolució alternativa de conflictes”.

2.- Mediació, conciliació i els seus híbrids.

3.- Arbitratge successori.

4.- Arbitratge instituït pel causant.

4.1.- Presentació

4.2.- Prejudicis culturals

4.3.- Qüestions que es plantegen.

4.3.1.- Sobre què pot instituir un arbitratge el causant

4.3.2.- Quin és a Catalunya l’ordenament que ha de determinar sobre què pot el causant instituir un arbitratge.

4.3.3.- Diferències entre el Dret general espanyol i el català.

a) Que està regulant cada precepte.

b) Respecte al subjectes.

c) Pel que fa a l’objecte.

5.- Final

 

1.- AIXÒ QUE EN DIEM “RESOLUCIÓ ALTERNATIVA DE CONFLCUTES

Sota el terme genèric de “resolució alternativa de conflictes” s’inclouen sistemes tan diversos, contenciosos i no contenciosos, que s’assembla a la tipologia del genial compte de JL. Borges[1].  Aquí es fiquen la mediació, la conciliació, els seus híbrids i l’arbitratge.  Allò primer que suggereix el mer enunciat és una reflexió sobre el nom:  per què se’n diuen així.  El poder polític acapara per a ell la tasca de resoldre els problemes en les relacions de les persones en un moment històric determinat (a Europa, cap el Renaixement), donada una determinada cultura (camí de l’absolutisme) i per unes finalitats que estan lluny del servei als ciutadans[2]. Des d’aleshores, ho hem incorporat tant a la nostra visió del món que ens sembla que aquesta expropiació de la resolució dels nostres conflictes és el normal i els sistemes mitjançant els quals ho fem nosaltres mateixos són els alternatius. Acceptem la minoria d’edat en aquest aspecte de la nostra vida.  

Tanmateix, avui les coses estan així. N’hi ha partidaris i detractors de tots ells. No és la nostra intenció fer-ne aquí  una defensa. Però no deixen de ser certs alguns arguments dels partidaris que indicarien que les qüestions successòries els hi són especialment propícies.

  • Presència d’Importants elements afectius.
  • Menor hostilitat.
  • Consideració del conflicte en la seva verdadera dimensió.
  • Preservació de les relacions duradores entre les parts.

2.- MEDIACIÓN, CONCLIACIÓ I ELS SEUS HÍBRIDS.

La mediació, la conciliació i els seus híbrids no tenen en matèria successòria cap particularitat respecte a qualsevol altra. No són, probablement per això, objecte de cap regulació específica al respecte, com ho és l’arbitratge. El seu general coneixement i les consideracions generals que acabem de fer entenem ens lliuren de més comentaris en aquest treball.

Si més no, complirem amb alguna definició i una consideració.

2.1- Les definicions.- 

La mediació és “un procediment estructurat  en el que dues o més parts intenten voluntàriament arribar per elles mateixes a un acord sobre la resolució del seu litigi amb l’ajuda d’un mediador”,  el qual és “tot tercer a qui se li demana que porti a terme una mediació de forma eficaç, imparcial i competent” [3] . I està regulada a Catalunya per la Llei 15/2009, de 22 de juliol (LCat 2009/523) de “Mediació en l’àmbit del dret privat”, i a l’Estat per la Llei 5/2012, de 6 de juliol (BOE 162) de “mediació d’ assumptes civils i mercantils”

La conciliació és el procediment  també estructurat, i voluntari i actiu, per part dels implicats en el què el tercer pren postures actives i proposa solucions aspirant a que sigui justa la que es prengui, sense capacitat decisòria i que en tot cas ha de ser acceptada per les parts. No està regulada ni a l’Estat (llevat de la judicial, que ha fracassat) ni a Catalunya, però té carta de naturalesa a totes les Institucions arbitrals capdavanteres al món, que contenen una reglamentació de la mateixa i propostes de clàusules contractuals sotmetent-se’n.

Existeixen també, en els reglaments d’aquestes institucions i en la pràctica contractual internacional combinacions de les dues, simultànies o successives, i la pràctica sovint imposa mecanismes híbrides o intermèdies com la dita “mediació activa“.

2.2.- La consideració. 

Respecte a la possibilitat de que algun d’aquests mecanismes sigui instituït pel causant en les seves disposicions d’última voluntat valdrà tot el que seguidament direm sobre l’arbitratge. Si bé, el caràcter voluntari que tenen pels afectats i la possibilitat de retirar-se’n sempre ho fa  menys transcendent (que no vol dir menys recomanable). Els afectats estarien obligats a iniciar el procés de que es tracti abans de cap litigi, però no estarien obligats a continuar-ho o culminar-ho en un acord.

 

3.- ARBITRATGE SUCCESSORI.

Parlar “d’arbitratge successori” és en realitat parlar “d’arbitratge instituït pel causant” en la seva disposició de últimes voluntats. Comunament: “arbitratge testamentari”, tot i que a casa nostra també por ser-ho, com veurem, en pactes successoris i en codicil.  Arbitratge, doncs, instituït pel causant.

Certament  en matèria successòria pot donar-se l’arbitratge diguem-ne habitual i pot donar-se en totes les matèries que la componen. Amb “arbitratge habitual” ens referim a aquell al què es sotmeten directament les pròpies parts en conflicte, present o futur, el qual no té tampoc cap especificitat  digna de menció respecte de l’arbitratge ordinari. Però hem dit també que pot tenir lloc en tots els aspectes, conflictes i matèries pròpies de la successió i volem entretenir-nos aquí una estoneta; volem ressaltar que estem dient exactament això: que tot conflicte que pugui donar-se en una successió pot ser resolt en arbitratge [4]. Hi ha en això una confusió molt comuna: la de creure que les matèries regulades per una llei imperativa no poden ser objecte d’arbitratge. Això és totalment erroni. Altra cosa és que l’àrbitre ha de respectar en les seves decisions les lleis imperatives. Per tant, i ja en concret,  és evident que en el nostre dret és imperatiu respectar la legítima, però això no vol dir que aquesta matèria no sigui arbitrable: l’àrbitre no podrà desconèixer-ho però podrà arbitrar-se sobre aquesta matèria: fixant-ne el quantum (d’acord a la llei),   decidint què és computable i què no (conforme a la llei), determinant  quines donacions són o no col·lacionables, per exemple.

Bé doncs. Això ha tret cap tot dient que no és pas d’aquest  arbitratge el conegut com a “successori” pròpiament o especialment dit, sinó aquell altre  més específic, que pot ordenar el causant. Això pot produir-se en (i) testament; (ii) pacte successori, i (iii) codicil, en instituir-lo com a sistema de resolució dels conflictes que se’n derivin de la seva herència. Es tracta de parlar d’això  i de fins a quin punt pot fer-se o amb quin abast.

 

4.- ARBITRATGE INSTITUIT PEL CAUSANT.

4.1.- Presentació.

La primera temptació que un té en parlar d’arbitratge és la de acudir a la Llei espanyola d’arbitratge, la Llei 60/2003, de 26 de desembre, d’Arbitratge (en endavant LA).   Ho farem, està clar, però ja d’entrada convé citar també l’art. 464-7 del CCCat.

Partició arbitral o judicial. 

                       “1.- El causant, en previsió que els hereus no arribin a un acord per a fer la partició, pot instituir un arbitratge testamentari  aquest efecte. Els hereus poden també, de comú acord, sotmetre a arbitratge la realització de la partició o les controvèrsies que se’n derivin, fins i tot relacionades a les llegítimes”. 

                        2.- Si els hereus no arriben a un acord per a fer la partició ni escau fer-la d’una altra manera, qualsevol d’ells pot instar la partició judicial”   

La LA conté l’article 2 (“Materias objeto de arbitraje”) que diu:

              “Son susceptibles de arbitrage las controversias sobre materia de libre disposición conforme a derecho”.

      I més específicament, l’art. 10 (“Arbitrage testamentario”), segons el qual:

                       “También serà válido el arbitraje instituído por dispoción testamentaria para solucionar diferencias entre herederos no forzosos o legatarios por cuestiones relatives a la distribución y administración de la herència”.   

 

La regulació de l’arbitratge en el CCCat és una novetat en el nostre ordenament. La de la LA ve de lluny, i ve amb el pecat original de l’arbitratge a l’Estat: l’animadversió. En efecte, fins l’any 2.003 les lleis estatals que es deien “d’arbitratge” en realitat ho eren “contra l’arbitratge”;  contenien una regulació tan restrictiva que allunyava l’Estat de l’entorn internacional. La LA del 2003 és – intel·ligentment – un calc de la Llei model UNCITRAL i va suposar l’ingrés de l’Estat, en aquest aspecte, en la comunitat internacional. Tanmateix, en matèria successòria arrastra les càrregues de la legislació anterior.

De seguida caldrà dir, penso, que qualsevol consideració sobre l’arbitratge successori (és a dir: testamentari) està fortament impregnat de factors ideològics. Tot en el dret ho està certament, però més aquí. Essencialment són dos aquests factors, ambdós lligats al valor “llibertat”.

 

4.2.- Els pre-judicis culturals.

El primer d’aquest factors ideològics és la idea sobre la quantitat  de llibertat que hi ha, o n’hi ha d’haver, en la successió. El segon,  la de quanta llibertat tenen, o han de tenir,  els diferents poders i ordenaments jurídics espanyols. La resposta a aquestes qüestions impregna totes les consideracions que es fan i es desfan  sobre l’arbitratge testamentari a casa  nostra.  Com a més estatalista es sigui, més en contra s’està.  I segons acabem de dir “estatalista” és aquí emprat en dos sentits: el dos factors. (i) Estatalista en el sentit d’entendre que és el poder qui ha d’intervenir en els problemes de la gent, i (ii) estatalista en un sentit espanyol, és a dir: favorable a l’estat central front els altres poders estatals autònoms de l’administració central,  els poders que se’n diuen – per rebaixar-ne la seva real condició – no autònoms, si no amb l’estranya paraula de “autonòmics”[5]; estatalista doncs, aquest segon, en el sentit d’entendre l’Estat com a poder uniformador i eina per la construcció d’una nació única.

Segons siguin les preses de posició en aquests dos punts,  així són les respostes en les qüestions principals de l’arbitratge successori i així s’arrengla la diferent doctrina i jurisprudència.

 

4.3.- Qüestions que es plantegen. 

Les principals qüestions que planteja el tema són aquestes dues: (4.3.1) Fins a quin punt és lícit – o, pel que fa al dret positiu, fins a quin punt és vàlid – que el causant disposi als seus afavorits l’arbitratge com a via de resolució contenciosa dels seus conflictes. I la seva derivada: quin és l’àmbit, l’abast, que hem d’interpretar comprenen les disposicions en vigor. I (4.3.2.)  quin és a  Catalunya l’ordenament jurídic que pot (o ha de)  regular les matèries arbitrables en primer lloc, i segonament que el causant  pot incloure en un arbitratge disposat per ell.

4.3.1.- Sobre què pot, en dret positiu, instituir un arbitratge el causant.-  

Per a respondre a la primera qüestió es fonamental la quantitat de llibertat que entenguem té el causant en disposar la seva successió i concretament, pel que fa al dret positiu, la quantitat de llibertat que tingui aquest en l’ordenament jurídic de que es tracti.  En resumides comptes: la quantitat de llibertat del testador que inspiri la successió. A l’estat espanyol conviuen l’ordenament jurídic més estès i –pel que nosaltres interessa –el català. El primer (el CC , per entendre’ns) en dona molt poca,  de llibertat: una enorme legítima de fins a dues terceres parts de l’herència deixa només un terç a la lliure disposició; el normal serà amés que el causant estigui casat o casada en règim de ganancials, amb la qual cosa generalment una meitat del patrimoni del que ha gaudit en vida ja no és seu, sinó del cònjuge. Per contra el dret civil català està inspirat fortament per la idea de llibertat civil. La legítima és només d’una quarta part i de molt pitjor condició jurídica que la castellana: una mera “pars valoris” que és solament un dret de crèdit (personal) contra els hereus i pagable amb bens de fora de l’herència[6].

Així es veu com els autors es divideixen – aquesta vegada de manera més raonable que en aquella “enciclopèdia xinesa” – en estatalistes i no estatalistes, en els dos sentits de paraula,  de vegades creuats o concurrents, però molt habitualment  es nota qui està en contacte amb un dret basat en la llibertat successòria o qui en un altre.

Des d’aquesta perspectiva de les successions on impera el principi de llibertat l’argument neix sol: tot allò que el causant por no deixar-me, pot deixar-m’ho sotmès a un especial règim, diguem-l’hi “mode”, diguem-l’hi “condició”, diguem-l’hi “regles”. Si accepto el bens que em donen, accepto el règim jurídic que han donat als bens. No tindria res a dir si me’ls han deixat d’aquesta o de l’altra manera, donat que podien no haver-me’ls deixat.  Crida l’atenció que molts autors estatalistes parlen de l’arbitratge com a “càrrega”,  el que suposa ja una clara presa de posició de partit prèvia contrària a l’arbitratge.

I, si em permeten,  deixo ara aquesta qüestió aquí – hi tornaré després- per no trencar el fil del discurs.

4.3.2-  Quin és a Catalunya l’ordenament que ha de determinar sobre què pot el causant instituir un arbitratge.

La segona qüestió es planteja de la següent manera.  Hem vist més amunt que a casa nostra tenim dos preceptes que regulen (una mica) l’arbitratge successori al què ens referit: l’art. 10. de la LA i l’art.464-7 del CCCat. Doncs bé, per defensar l’aplicabilitat d’un o de l’altre ens trobem amb un seguit de confusions conceptuals que ajuden a la postura que prèviament està d’acord a les creences de l’autor en els factors ideològics esmentats.  Es fa ús,  està clar, de l’art. 149, 1-8º CE, sobre el que per cert tampoc hi ha unanimitat [7] . Però per tal d’encabir-ho aquí o allà cal primer una tasca de definició que, a la seva vegada,  no és mai en absolut neutral. Una tasca sobre la qualificació de què és l’arbitratge que em sembla de tot punt innecessària [8].  Sol girar sobre la consideració de si l’arbitratge és una institució processal o no.

Hi hauria molt a discutir sobre el caràcter processal d’una institució que per definició no està sotmesa al dret processal (estatal) sinó que deixa tot el procediment a l’acord entre les parts o, en el seu defecte, a la decisió de l’àrbitre. Només se li exigeix que guardi els principis d’audiència, contradicció i igualtat de les parts (i, si volen, imparcialitat i neutralitat de l’àrbitre, i confidencialitat de tot plegat)

Però acabo de dir que aquesta tasca em sembla de tot punt innecessària, i m’ho sembla pel següent: per a la pregunta que ara hem de contestar tan se val el que sigui, perquè, considerem-ho com ho considerem, no es aquesta la resposta decisiva. L’arbitratge, sigui o no un procés, és només aplicable a les “matèries disponibles” per les parts, i no hi ha dubte de que allò que és o no disponible és clarament una qüestió  de dret material. Per tan, per saber quan i amb quin abast es pot legislar l’aplicabilitat de l’arbitratge només cal atendre al dret material aplicable a la matèria en qüestió.  (Després, si es vol, es podrà mantenir que allò que hem d’aplicar s’ha de regir per la llei “processal” que toqui; però de cap manera, entenc, el caràcter processal de l’arbitratge, en la mesura que el tingui, podrà determinar quines són les matèries de dret substantiu que són disponibles).

4.3.3. Diferències entre el Dret general espanyol i el català.

Amb la qual cosa tornem a la primera qüestió, com havia promès, i tractem ja les dues conjuntament.

Donat que les matèries arbitrables és quelcom que decideix el dret material aplicable, hem d’estar a allò que diu  l’art. 646-7 CCCat. I aquí tenim les següents diferencies amb l’article de la LA.

a)Pel que fa a la situació o lloc del precepte, és a dir a què està regulant.-  La LA espanyola regula la possibilitat d’arbitratge per disposició del causant en regular la validesa i requisit de seu acte  constitutiu:  el conveni que li dona vida. I ho fa precisament referint-se a la seva validesa: dient que aquest “también será válido” . Es planteja doncs aquí si es pot o no es pot fer. El precepte diu que es vàlid entre “hereus no forçosos – que ben bé a Catalunya no n’hi ha, per bé que hi ha qui entén que vol dir legitimaris i els denomina així, però això ja es entendre-ho d’una determinada manera  –  legataris”. Tot plegat, és unànime l’opinió de que l’article sempre es refereix als legitimaris i només a ells, tant ho siguin com a hereus o com a legataris. Pel que fa a l’àmbit objectiu, el cita així: “per a qüestions relatives a la distribució i administració de l’herència”. Hi ha una certa majoria d’opinió que entén que en incloure aquesta possibilitat, n’exclou qualsevol altra (“incluius unus….) i per tant només l’admet en aquests casos i entre les persones citades. Però també s’ha argumentat en contrari.  De totes maneres ens importa ara el lloc on el dret espanyol parla de la qüestió a efectes de l’admissió de l’arbitratge instituït.

Ben al contrari ho fa el català. No conté cap estipulació al respecte: no en conté una de general relativa  al contingut possible i vàlid dels testaments, codicils  ni pactes successoris, on no trobem enlloc limitada la possibilitat d’instituir un arbitratge;  i sí, en canvi,   la previsió de que els testaments  poden tenir disposicions patrimonials i no patrimonials. La regulació catalana existeix només en un punt (art. 464-7 CCat), on preveu que pot haver discòrdia entre el hereus. I llavors ho fa com aconsellant-lo: en efecte, el posa com a primera mesura per resoldre les diferències i  en el primer lloc. Només en defecte d’acord i només “si no s’escau d’una altra manera” (per tant, entre elles l’arbitratge que ha citat en el primer lloc) es pot instar la partició judicial.  L’expressió “pot instar”  (possibilitat) referida a la partició judicial no es baladí: donat que és evident i no cal dir-ho que tot ciutadà por anar als tribunals a resoldre les seves diferencies, sembla lògic entendre que el precepte no està habilitant una via, està recordant-la. I si no habilita aquesta via (la judicial), hauríem de concloure que tampoc habilita la via arbitral, també únicament la recorda. El precepte en fi, ens recorda les vies que hi ha i recomana l’arbitratge, i per això – o en conseqüència-,  no estableix com a única la possibilitat d’arbitratge que esmenta. Ens sembla que en aquest cas sí que és molt forçat interpretar-ho en el sentit de que inclosa aquesta possibilitat se n’exclouen les altres.

b) Respecte als subjectes.- Mentre la LA restringeix l’arbitratge instituït pel causant als “hereus forçosos o legataris”, el CCat parla dels hereus. Acabem de veure la manera com ho fa el CCCat: recordatòria, indicativa (igual que ho fa de la “via judicial”), però així i tot queda clar que ja no el restringeix als legitimaris. Podem llavors preguntar  ¿és que el restringeix als hereus? Amb caràcter general preguntar això al CCat no té sentit perquè el CCat no parla de l’arbitratge en general i menys l’art. 464-7:  només ho fa en la partició,  i és clar que aquesta només la fan els qui són hereus – i per això els cita -. Per tant: aquest precepte no està parlant en general, no està responent a  aquesta pregunta. El precepte està dient només que quan els implicats són per força els hereus – en la partició – aquí també hi cap l’arbitratge instituït pel causant.

c) Pel que fa a l’objecte. La LA es refereix com a matèries a l’administració i distribució de l’herència, i el CCat esmenta l’arbitratge quan parla de la partició. No hi ha, que jo sàpiga,  doctrina ni jurisprudència sobre aquesta inclusió de l’arbitratge en el codi català, ni sobre  la significació, abast i impacte que produeix. Pel que fa a la regulació de la LA les postures, tal com sistematitza O’CALLAGHAN [9], són essencialment tres: i) Només l’administració  i distribució de l’herència, ii) tot sobre  l’administració  i distribució de l’herència, iii) tot sobre la successió testamentària.

La primera – només l’administració i distribució de l’herència – entén que l’objecte de l’arbitratge instituït és només l’administració i distribució de l’herència en el seu sentit tècnic, precís i estricte.

La segona – tot sobre l’administració  i distribució de l’herència – no només inclou les controvèrsies sobre elles si no  qualsevol altra que en tingui relació, com ara: la discussió sobre l’actuació del marmessor o la decisió del comptador-partidor. És una postura més acceptable i que ve de la ma de la jurisprudència sobre la interpretació i abast del conveni arbitral, la més aclaparadorament majoritària  de la qual admet l’arbitratge no només en les qüestions esmentades en el conveni (aquí: disposició) literalment, si no  en totes aquelles que els hi són connexes,  inseparables o prèvies.

I tercera –   tot sobre la successió testamentària -. Quan la llei diu “administració i distribució d’herència” està comprenent tot el dret successori del testador, perquè ¿hi ha cap extrem en l’herència que no es refereixi, en sigui connex o  tingui relació amb l’administració i distribució?  Des de la mateixa validesa i interpretació del testament (que els hi és una qüestió prèvia de les acabades de dir), fins l ’inventari, valoració i adjudicació de bens. Si potser alguna d’aquestes no hi cabés n el concepte “administració”, ben segur que encaixa en el de “distribució”.  És doncs la posició més àmplia, la més concorde amb  la doctrina jurisprudencial sobre la interpretació de l’abast dels convenis arbitrals i la més lògica. Vegeu O’CALLAGHAN [10] , el gran treball de CAMPO VILLEGAS[11] , HERNÁNDEZ BURRIEL[12] , DIEZ-PICAZO PONCE DE LEON[13] i  DE PRADA[14]. Si m’ho permeten, ara, amb aquest treball, un servidor es posa en aquesta cua.

DE PRADA[15] inventaria les matèries possibles com a objecte de l’arbitratge amb un tancament omnicomprensiu, enumeració que seguirem bé que amb alguna petita modificació per part nostra. (i) Qüestions suscitades per l’actuació del marmessor, com a encarregat  que és de l’administració dels bens de l’herència fins a la seva adjudicació als hereus o legataris; (ii) els actes d’administració realitzats per l’administrador de la herència nomenat pel causant o el jutge; (iii) les disputes relatives a la partició de l’ herència,  que no són si no la distribució de la mateixa entre els hereus i legataris, podent quedar subjectes a arbitratge tant les controvèrsies sorgides en la partició realitzada pel  comptador-partidor, como en la realitzada pel propi testador o pels hereus; (iv) controvèrsies relatives a la interpretació del testament, fins i tot – afegeixo- revisant la dels marmessors i comptadors partidors; (v) controvèrsies derivades de la valoració i inventari dels benes; (vi) qüestions  relatives al compliment o incompliment de condicions, modes o terminis  establerts pel testador a una determinada persona per heretar. (vii) qüestions relatives a la capacitat per a ser hereu, donat que la possible incapacitat o indignitat per a succeir  dels hereus anomenats afecta sens dubte a la distribució de l’herència. (viii) qüestions relacionades amb la porció hereditària que correspon a cada un dels hereus. ix)  I en definitiva, com a  regla general, qualsevol matèria que afecti a la successió i estigui subjecte a la lliure  disposició dels afectats.

Molts altres autors defensen aquest final; que tot allò que és de lliure disposició pel testador por ser dispost amb inclusió de l’arbitratge en cas de conflicte entre els afavorits com a via d’evitació de litigis familiars. I aquí és moment de recollir l’intel·ligent plantejament d’O’CAHLLAGHAN[16] pel que fa al tema de les legítimes.  Ja em dit en començar aquest treball que “norma imperativa” no equival a “qüestió indisponible” i aquí en tenim un bon exemple. Si certament la legítima és irrenunciable en vida del causant, un  cop produïda la delació el legitimari té la plena disponibilitat sobre la mateixa: la pot renunciar, transigir o acordar el seu import, etc. Per tant està per aclarir per què la legítima es considera indisponible, en tant que no arbitrable, al menys sense distinció de temps. I encara més moltes qüestions que li afecten, com ara les transmissions a tenir en compte o no pel seu còmput.

 

5.- FINAL.-

Òbviament es pot pensar que l’arbitratge és bo pel implicats, sobretot si són família, o no: que és dolent. Es pot està a favor o en contra. Però el que importa ara i aquí és preguntar qui és qui ho ha pensar. Perquè podem també creure, o no, que a aquella filla d’aquest senyor no se li hauria d’haver deixat tant en la seva herència, o que aquell fill d’aquesta senyora es mereixia més de la seva. Però hem decidit que no som nosaltres qui ho ha de creure-ho, si no qui fa la disposició  “mortis causa” de què es tracti.  Serveixin aquestes  consideracions per a la següent reflexió: qui disposa de la seva successió és el causant; el causant decideix a qui deixa els seus bens i com (amb molt poques limitacions al nostre dret). I si això es així ¿qui som nosaltres per posar traves a seva voluntat de que les disputes que hi hagi entre els seus beneficiats, generalment de la seva família, i sobre els seus bens que ell els ha deixat, no es puguin resoldre pel mitjà que ell creu més adient?

Per Màrius Miró Gili, article publicat a la Revista Jurídica de Catalunya, número especial, Barcelona 2.016.

_____________________________

[1] “[En cierta enciclopedia china] los animales se dividen en a) pertenientes al Emperador, b) embalsamados, c)amaestrados, d) lechones, e) sirenas, f) fabulosos, g) perros sueltos, h) incluídos en esta clasificación, i) que se agitan como locos, j) innumerables, k) dibujados con un pincel finísimo de pelo de camello, l) etcétera, m) que acaban de romper un jarrón, n) que de lejos parecen moscas”.  BORGES, JORGE LUIS, “El idioma analítico de John Wilkins, Otras inquisiciones”, Emecé Editores. Buenos Aires, 1960.-

[2] FOUCAULT, MICHEL, “La verdad y las formas jurídicas”. Gedisa Editorial, Brcelona 2.000.

[3] DIRECTIVA 2008/52/ce, DE 21 DE MAIG. LCEur 2008/803 que “Regula certs aspectes de la mediació en assumptes civils i  mercantils”.

[4] Sobre el tema de la arbitrabilitat és imprescindible CAMPO VILLEGAS, ELIAS, Discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, www.ajilc.cat/publicacions

[5] La força delatora del llenguatge és enorme: “autonòmic” és per tant allò que té una mena d’autonomia tal que no el fa autònom.  O sigui, que no en té de real autonomia.

[6] Sabem que n’hi ha de tres classes de legítimes: una que és “pars bonum”, una altra que és “pars valoris bonorum”, i la tercera, la nostra, una simple “pars valoris”.

[7]  Fa basarda referir-se a la CE, perquè un no sap ben bé de quina parla: si de l’original o de l’actual: de la què, esgotada la “transició”, ha passat pel filtre hermenèutic de l’actual “restauració”. S’ha anat canviant el significat de les seves paraules i idees fins que ha arribat a agradar als qui estaven en contra.

[8] Un servidor no creu que les institucions jurídiques tinguin “naturalesa jurídica”. Al menys en el sentit de que siguin quelcom ontològicament existents abans dels efectes que es decideixi que tenen i l’aplicació que se’n fa. I no a l’inrevés, com passa en la realitat: que donats els efectes i aplicació que en fem, podem dir després, si patim de fúria classificatòria, que són això o allò. Dit d’una altra manera: són el que fan (el que els hi fem fer) i no fan el que (abans de nosaltres) eren: com realitats preexistents al operador que els aplica (o els fa; o els fa aplicant-los d’una o d’una altra manera).

[9] O’CALLAGHAN MUÑOZ, XAVIER, “El Arbitrage en Derecho Sucesorio” , La Notaria núm. 4748.

[10] Op. Cit.

[11] CAMPO VILLEGAS, ELÍAS, “La partición herenditaria arbitral”, del llibre “La partición de herència” dirigit per O’CALLAGHAN,  Ed. Univesitaria Ramón Areces, Madrid 2.006.

[12] HERNANDEZ BURRIEL, JORGE, en “Comentarios a la nueva Ley de Arbitraje” coordinador HIJONOSA SEGOVIA., RAFAEL, Ed. Difusión Jurídica y Temas de Actualidad, Madrid 2004. Sosté l’autor  que l’arbitratge successori és admissible en totes les matèries de lliure disposició  i no només l’administració i distribució.

[13] DIEZ PICAZO Y PONCE DE LEON, en “Comentarios a la nueva Ley de Arbitraje 60/2003, de 23 de diciembre” coordinada per GONZALEZ-SORIA, JULIO, Editorial Thomson, Pamplona 2011, en sostenir igual postura.

[14] DE PRADA GUATIA, CARLOS, “Arbitraje testamentario” Memento Experto Francis Lefevre, núm. 4500.

[15] DE PRADA, op. cit.

[16] O’CALLAGHAN MUÑOZ, XAVIER.  Op. cit.

Deja un comentario

Contacta con nosotros

Nombre (Requerido)

Email (Requerido)

Asunto

Mensaje