Opinió: Pot un tribunal arbitral declarar-se competent per conèixer d’un assumpte en el qual el demandant sigui part del conveni arbitral i el demandat no sigui signatari del conveni arbitral?

La participació de terceres parts[1] en un procés arbitral és una qüestió molt controvertida que, encara avui, no troba una resposta clara i consolidada. Inevitablement, aquest assumpte crea una gran confusió i alenteix un procés amb vocació de tot el contrari, com és el procés arbitral.

L’arbitratge és un procés que es distingeix per ser de caràcter dispositiu, el que implica que queda a mercè de les parts i són aquestes les propietàries del mateix. Sembla obvi doncs, atesa la naturalesa i essència d’aquesta modalitat de resolució de controvèrsies, que el sotmetre a arbitratge quedaria circumscrit únicament i exclusivament a qui ho hagi decidit i acordat lliurement.

L’article 1257 del nostre codi civil estableix el següent: “Els contractes només produeixen efecte entre les parts que els atorguen i els seus hereus” per tant, a priori, sembla molt clar tant en seu d’arbitratge, com en el nostre sistema, que forma part del civil law, que els efectes es circumscriuen a la voluntat de les parts. El nostre codi civil recull la solució semblant de molts altres ordenaments.

És possible extendre l’efecte contractual a parts no signatàries?

El precepte anteriorment esmentat obre la porta al primer problema de tenir la possibilitat d’estendre l’efecte contractual en seu de conveni arbitral. Del tenor literal de l’article es desprèn que una possible extensió, provocaria un clar trencament d’un principi com és el de la voluntat de parts que regeix en arbitratge.

Malgrat això, sembla que, en els últims anys, el fet de que una part sigui compel·lida a formar part d’un procés arbitral sense haver signat una clàusula arbitral està sent bastant habitual. (Gutiérrez García de Cortazar, Elena. Non- signatories and adribtration: recent developments. P. 561. Liber Amicorum, Bernardo Cremades, 2010).

Està regulat?

Cada jurisdicció té una solució diferent. No existeix una regulació homogènia i contundent a nivell mundial que solucioni aquest assumpte. En general, la qüestió no és clara. No obstant això, es van traçant unes línies d’actuació:

A Ginebra, el 5 de març de 1984 al cas Westland Helicopters Ltd contra Arab Organization for Industralization, United Arab Emirates, Kingdom of Saudi Arabia, State of Qatar, Arab Republic of Egypt and Arab British Helicopter Company (Egypt)[2] els àrbitres van establir que, en certes circumstàncies, aquells que no havien signat una clàusula arbitral estaven igualment vinculats per ella i podien fer-ne ús com a mitjà de protesta, davant d’una demanda presentada en contra davant els tribunals ordinaris.

A França, els tribunals han reconegut aquesta extensió per sentència en el cas Repata vs. Fichou, 1991. En aquest cas, la Sala Comercial de la Cort de Cassació de París va acceptar l’extensió de la clàusula arbitral a un segon contracte destinat a concretar l’acord de les parts.[3]

El 17 de febrer de 2011, el Tribunal d’Apel·lació de París va fallar establint que una part podia ser considerada com signatària d’un conveni arbitral si del seu comportament es desprèn una vocació de part signatària, és a dir, que actuï com si hagués signat.[4]

D’acord amb el Tribunal Federal Suís en una decisió d’abril de 2011[5], encara que una clàusula arbitral continguda en un contracte, a priori, només vinculi a les parts que el signen, en nombroses situacions la clàusula arbitral pot, excepcionalment, obligar terceres parts que no hi ha format el contracte i no han estat esmentades en ell.

El 5 de maig de 2011, el Tribunal d’Apel·lació de París va afegir una altra visió sobre qui és una veritable part en una clàusula arbitral. El Tribunal va aplicar el principi que estableix que el coneixement de la clàusula arbitral i prendre part activa en l’elaboració i actuació d’acords és suficient per estendre la clàusula arbitral a parts que no l’hagin signat.[6]

Per tant, sembla obvi que hi ha una tendència creixent a permetre, en determinats casos, que s’estengui aquesta obligació a terceres parts no signatàries.

Tot i la incertesa que hi ha en general, sobre aquest tema, es poden trobar excepcions que el regulen amb força claredat. Així per exemple, la Llei Peruana d’Arbitratge, promulgada mitjançant Decret Legislatiu N ° 1071 de 27 de juny de 2008[7] (LAP) que regula expressament en el seu article 14 al que fa referència a l’extensió dels efectes del conveni arbitral a persones no signatàries, enteses com a tals els que no siguin part formal del conveni arbitral o del contracte que el conté o que no hagin estat esmentades com a part en ells. Aquest precepte estableix el següent:

“El conveni arbitral s’estén a aquells qui segons la bona fe, es sotmeten a arbitratge, i això es determina per la seva participació activa i de manera determinant en la negociació, celebració, execució o terminació del contracte que comprèn el conveni arbitral o amb el qual el conveni està relacionat. S’estén també als qui pretenguin derivar drets o beneficis del contracte, segons els seus termes”.[8]

La regulació peruana és molt nova en aquest aspecte, ja que és la que més clarament regula aquesta qüestió, i permet l’extensió dels efectes del conveni arbitral amb les condicions esmentades a l’article.

Podríem parlar doncs, d’una implementació del principi de estoppel per estendre l’obligació a parts no signatàries d’un conveni arbitral?

El “estoppel”, que és el principi que impedeix actuar contra els actes propis, podria operar i de fet opera com a eina per poder estendre l’eficàcia i obligacions dels convenis arbitrals. Aquesta exigència d’actuar de manera conseqüent dins el tràfic jurídic amb els teus propis actes, podria suposar la inclinació definitiva de la balança cap a l’extensió de l’obligació, en tant que sembla que si actues d’una manera en què obtens beneficis del contracte que conté una clàusula arbitral, tàcitament l’acceptes i podries quedar vinculat per la mateixa.

L’enfocament per part de les regles de la ICC

El reglament d’arbitratge ICC no inclou a la seva versió de 1998 una disposició específica i directa que parli de la inclusió de terceres parts en el procés arbitral. Si apliquem estrictament l’article 4.3 de les anteriors Regles ICC en el qual es parla que només queden vinculades les parts signatàries del conveni arbitral, no tindríem en compte que la postura ha evolucionat amb el temps i sembla que en els últims anys l’ICC ha començat ha acceptar la intervenció de terceres parts, sobretot en dues situacions:

  1. Decisions prima facie. En els casos de petició d’arbitratge presentats contra diversos demandats, encara que alguns no són signataris del conveni arbitral, la ICC a través de l’article 6 (2) ha considerat prima facie que són parts de l’arbitratge quan concorri una de les teories que permeten que es agreguin terceres parts.[9]
  2. En cas de tercers inclosos en la instància dels demandats. La ICC permet que els demandats agreguin a terceres parts en tres situacions, que han de ser acumulades:

– Quan la tercera part hagi signat el conveni arbitral.

– El demandat ha de formular al·legacions contra la tercera (nova) part.

– La part nova/tercera part s’ha d’agregar abans que el tribunal arbitral hagi decidit o, alternativament de consentir davant de qualsevol tribunal existent.

El nou Reglament d’Arbitratge 2012 de la ICC ha cristal·litzat aquesta pràctica en el nou article 6.3,6.4 i posteriors.

 

Conclusió

És evident que encara no hi ha un clar consens pel que fa a la inclusió de terceres parts en els processos arbitrals. La única cosa que sembla clara és que a l’hora de quedar vinculat de manera directa o indirecta amb algun contracte que contingui una clàusula arbitral, sembla fonamental que es tingui una extrema diligència i es revisi, juntament amb els assessors pertinents, quines poden ser les conseqüències per una part no signatària que sorgeixi un potencial conflicte i, si escau, com poden desvincular d’aquesta clàusula o “sensu contrario”, quedar obligats per la mateixa.

Per això considero que permetre la inclusió de terceres parts no signatàries d’un conveni arbitral a través d’una regulació clara i equilibrada, seria una forma més de consolidar un dels principis fonamentals de l’arbitratge: la flexibilitat.

Jennifer Sánchez-Cano Merete

i Jordi Sellarés (tresorer de l’AFA)

 

[1] Parts no signatàries del conveni arbitral

[2] Collection of ICC Arbitral Awards, 1986-1990. Caso no. 3879.

[3]  Rodner S, James-Otis. Los contratos enlazados el subcontrato. 2008, p 113

[4] Por Touraille, Jean Dominique y Borysewiez, Eric en The Baker & McKenzie International Arbitration Yearbook, 2011-2012, p 116.

[5] Decisión 4A_44/2011

[6] Paris Court of Appeal, 5 mayo, 2011, Kosa France Holding, v. S.A.R.L. Invista, no. 10/04688. 

[7] El Decreto Legislativo N° 1071 entró en vigor el 1 de septiembre de 2008.

[8] Silva Romero, Eduardo. El artículo 14 de la nueva Ley Peruana de Arbitraje: Reflexiones sobre el contrato de arbitraje – realidad.

[9] Sota certes condicions, aquestes teories pivoten al voltant de situacions de: Successió d’empreses, grups d’empreses, estoppel.

 

No hi ha comentaris

Deixa un comentari